GASTRO-SACRE - El meu Pelegrinatge

L’estiu passat vaig fer pelegrinatge d’Oviedo a Santiago passant per ports de muntanya espectaculars i per cases de menjar exquisides. Aquest estiu he repetit. De Manresa a Manresa, fent camí entre monts sants, cases santes i amistats també santes!

El pelegrí troba allò sobrenatural en un lloc precís, en el qual participa d’una realitat diferent a la realitat profana. Canvio pelegrí per ‘comensal entusiasta’ i ‘realitat profana’ per ‘realitat’ a seques. Em fa gràcia recordar que ‘comensal’ (de la preposició llatina cum i el mot mensa) significa ‘taula en companyia’ i és que, el sagrament gastronòmic -per mi- sempre és millor si és en companyia.

La primera etapa del meu Camí gastro-sacre -just postconfinament- va ser a Ca L’Amador, a Josa del Cadí. Indret miraculós on soc capaç de tornar-me truita per tal que em posin la vieira i la maionesa de tòfona per sobre i, de ser canaló perquè em farceixin i em banyin a gust! El Diego, la família i l’equip, com una família.

La següent parada, La Mare de la Font, a Solsona. Un lloc on tot pren sentit, on tot es xiuxiueja i es canta, un lloc on hi trobes el més llaminer dels trobadors, el Roger. Un santuari sota la roca que guarda receptes de colors i que no es guarda cap secret, que fins i tot els embotella i els prova amb mi... El Roger, de família i d’equip!

Segueixo compartint el meu Camí i ho faig amb un altre Roger. El destí,el Celler, a Sallent. Un espai destinat al riure i al gaudi de la suculència, de clar o de fosc... És un dels meus indrets de culte, on puc omplir-me d’alegria i llepar-me de desig. El seu equip i el Roger, gran família!

El Corpus, a Berga, que em feia especial il·lusió pel fet d’estar-hi escrita a la seva agenda el dia 13 de març, que difícilment oblidarem. Hi ha cases santes en les què hi he tornat més d’un dia durant l’estiu, aquesta n’és una i, això em passa quan entro en el bucle passional d’enamorament del lloc i de la seva gent -igual a Ca l’Amador i al Celler, que és quasi obsessió-. L’Edu en família... el seu equip!

Una altra peregrinació va ser al Terra, també a Berga. El jove de la cuina, el Pere, entusiasta i encuriosit, amb el somriure noble i la intenció al producte. Aquí, vaig pecar molt... Oda a la Torradeta de Santa Teresa amb gelat de vainilla i confessió de gula i després luxúria. El Pere, de família i d’equip!

Un altre migdia vaig fer cap a la casa santuari del Jordi Vilà, Al Kostat -al costat de l’Alkímia- l’espai entre el somni de dins i la realitat de fora, el pas entre el cel i la terra... La defensa d’una veritat perfecte, quasi sense mentides. Truco a la porteria i em demanen qui és? I ja sento que hi pertanyo... i més, quan em porten els macarrons! El Jordi i la família i l’equip.

Un capvespre endimoniat em va dur a Le Clandestine, d’ordre afrancesada... Aquí experimentes el «tot»... És la passió que surt de «tot», és el joc que hi ha en el «tot», que de vegades és res i de vegades és «tot»... entre arbres, sota estels i vora la caravana és on hi ha ovulatos d’imaginació agosarada. El Joseba, l’equip!

Un dels indrets més esperats va ser el Disfrutar, a Barcelona. Una Seu situada en el podi dels premis i reconeixements, una Seu que ha de ser visitada per entendre el gastro-sacre d’espectacle i de tècnica. Plats creats de l’ingeni per a l’ingeni. Amén. L’Oriol, el Mateu i l’Eduard i la gran família, l’equip.

Una altra capella, amb retaule i Pantocràtor, és el Direkte Boqueria! Fidelitat absoluta. Quina alegria veure la terrassa sota el pòrtic de columnes jòniques que t’atrapen en un temps antic... quina alegria seure a la barra que t’eleva a un món global. Aquí, em torno ésser elèctric, i és que, la xispa de l’Arnau hi és arreu. L’Arnau i la família de l’equip, que creix!

I en un dimarts de missa santa, vaig anar a La Mesa del Buen gusto, de l’Artur. I aquí, em paro i en faig una oració:

«Cogombre! (exclamació de sorpresa que dona el tret de sortida al menú)
L'Oblit embruta la ment ensipiada que converteix el romesco en sopa i l'albergínia en cendra d'aliment heretge que dur a la luxúria d'una anxova estirada sobre una coca fregida. Llàgrimes escalivades que cauen sobre la sardina, el pa i el raïm. Un bunyol de bacallà a la llauna que em trinxa a la catalana entre carícies sensuals d'espinacs verds com la pluja verda. Fondos saborosos de petons de mar i de muntanya a la boca, cullerades mudes i nues de rumors terrenals. Pamplines! (‘mala herba’, que no dolenta i que alimenta). Conceptes buits de banalitats i plens de sensacions. Dionís proveeix i Baccus observa. Que bonic és menjar amb el "capritx" de voler sentir tradició i terra, cooperació i relació i també, la senzillesa més buscada sensatament en una taula...

Conceptes gaudits en la intimitat, com es fan les coses íntimes i compartides... senzilla i subtilment.»

Aquest camí és una lloança a les famílies, a les cases, als equips i a la cooperació. És un trajecte proper i ple de confidències. Espais així em recorden que visc addicte al desig, a la recerca particular del Sang Grial del plaer... i seguiré cercant perquè soc comensal entusiasta.

Share this post

Comments (0)

No comments at this moment