Un bouquet de Vida

He anat a caminar pel prat i m'hi he assegut.

M'he assegut al costat d'un arbust de romaní i n'he agafat unes fulles. Al triturar-les entre els meus dits ha aparegut en l'aire una fragància fresca i forta. Sense saber massa el perquè la seva olor m'ha despertat d'un son mundà. He pensat, el romaní és un ser molt despert, més viu que jo. N'he agafat un manat.

Amb la mirada he arribat a un punt ple de trèvols -que m’enamoren- i la memòria, de sobte, se m'ha omplert d'una història: El trèvol és símbol d'Irlanda perquè va servir a Sant Patrici per explicar la Santíssima Trinitat als celtes. Va agafar-ne un i els va fer veure que, de la mateixa manera que d'un sol tall en surten tres fulles diferents, el Pare, el Fill i l'Esperit Sant eren un de sol. A partir d'aquell moment el Sant Cerveser i el trèvol es van unir com a símbols nacionals. De cop, pensant en la llegenda, he vist que una abella feia l'amor amb la inflorescència de color blanc d'un dels trèvols, produint a la vegada i curiosament, una espècie de dansa irlandesa. Mentre em distreia pensant on aniria a parar el seu pol·len, una descarada olor a Bodeguita del medio ha atret la meva atenció.

La menta! Un gir de l'aire m'ha portat la seva rica essència. Fa un moment era a Irlanda i ara em sento a l'Havana entre mojitos i salsa.
A la menta li he vist alguna flor lilosa molt oberta, com si tragués les antenes apuntant a l'aire buscant sintonia extraterrestre. És en aquest moment que em torna la idea d'abans: la menta és un ser molt despert, més viu que jo. N'he agafat una feixina.

-Per cert, també he agafat un trèvol, el duc a la butxaqueta del cor-.
Una aroma em captiva de nou. M'alço atrapada pel record que em porta: el formatge que la iaia em donava per berenar assegudes les dues a l'eixida. I allà està, la farigola! I és que... la iaia ho macerava tot amb farigola perquè aquesta planta és un ser despert que dona vida! deia. N'he agafat un manoll.

Un insecte no conegut s'ha apropat a la farigola i m'ha semblat que volia xupar-li el nèctar però no, ha fet volta enrere. Ha sentit alguna altra cosa que -com a mi- l’ha fet girar. Pot haver estat la bellesa d'un color violeta diferent als altres violetes que he vist fins ara. Una mica allunyada ha sobresortit aquesta planta, a l'era del camí, que m'ha fet arribar una intensa essència que, com una sirena de prat, m'ha encantat! M'he aixecat i he anat cap a ella. La sàlvia! Al apropar-m'hi, les seves fulles de vellut m'han saludat amb una potència aromàtica un toc picant. Llavors m’he adonat de l’atracció d'aquesta planta. Quin ser més viu és la sàlvia! m’he dit. N'he agafat un ramell.

He agafat el camí de casa... En ell m’hi he trobat el Màrius i m’ha dit: -Què faràs amb aquest bouquet? Tira’l a la cassola!
Després ens hem creuat amb l’Esteve i s’ha apropat i m’ha dit: Et mossego el bouquet! Després, he vist el Marc amb camisa hawaiana i m’ha dit: Fa olor a vacances això, a vida!
I la Clara quan l’ha vist ha cridat: Lliberat!
I quan he arribat a casa, el German m’ha dit: Aquest sembla un ramet de noces de Deessa grega, vida.

...i m’he posat a escriure pensant en aquest bouquet de Vida que tantes coses m’ha dit, que tantes coses diu i que tantes coses dirà!

Share this post

Comments (0)

No comments at this moment